PUIG GILI – LES TINES DE LA VALL DEL FLEQUER

PUIG GILI – LES TINES DE LA VALL DEL FLEQUER: 19/12/2015

Descripció de la ruta:

De vegades les rutes no surten com tu esperaves… potser que algú dels companys es faci mal, potser que un canvi radical del temps ens indueixi a variar o anular la ruta, però que una batuda de senglars t’obligui a modificar l’itinerari, hi ha per llogar-hi cadires!!.

Els fets van passar al arribar al mas del Flequer, (recordo que està dins el parc natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac), on un nombrós grup de caçadors estaven acabant d’esmorzar i al veure’ns, es va acostar el “cap de colla” que ens va prohibir seguir per la ruta que teníem programada, argumentat que aquella finca era seva i no ens deixava passar, que tot l’espai era zona de batuda i es podia escapar alguna bala i fer-nos mal, que busquéssim uns camins alternatius fora de la zona i sempre per camins amples…Escoltat aquest convincent argument decidim fugir de les escopetes…diguem covard!!. (val a dir que no hi havia cap camí ni corriol tancat, ni tan sol amb una trista corda, res més que les plaques amb informació de zona de batuda als camins principals).

Potser que deixem aparcat aquest episodi i ens centrem amb la ruta.

Sortim del Pont de Vilomara per el Pont de Rocafort a la carretera BV-1224 i al 4,080 km direcció a Rocafort, trobem uns indicadors de les tines del Flequer i de Ca n’Oristrell a la dreta. Entrem per un camí de terra i a pocs metres trobem un aparcament habilitat per els vehicles dels excursionistes. De seguida el camí, encimentat en aquesta zona, s’enfila de valent, tenim el cos encara fred i costa de valent caminar. Trobem una cruïlla amb dos camins…el de la dreta serà el de tornada, nosaltres agafem el de la esquerra, direcció al mas de Ca n’Oristrell que arribem desprès de moltes esbufegades.

Ca n’Oristrell, es una gran masia situada a dal un turó amb unes vistes espectaculars. De seguida ens donem compta que tot aquest terreny per on avui caminarem, va ser past de les flames del incendi forestal del 1985. Actualment els boscos s’estan regenerant amb pins que encara son joves.

Passat el mas, hem de anar en compte de deixar el camí per agafar un corriol que puja a l’esquerra i ens porta de dret a la ermita de Sant Pere d’Oristrell.

Sant Pere d’Oristrell, petita església d’una única nau de planta rectangular, a la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt, amb la data de 1858, i un petit ull de bou. Culmina la façana principal un esvelt campanar quadrat. Es veu clarament que aquesta capella fou sobrealçada i que s’hi afegí un petit cos a mà dreta amb funció de sagristia. Envolta tota l’ermita un banc de pedra adossat als murs d’aquesta, està coberta amb volta de canó, reforçada per un arc faixó que es recolza sobre un petit estrep. Una motllura recorre tota la part superior de la nau. Interiorment està enguixada i pintada. Els carreus són irregulars, units amb argamassa, i força disposats en filades. L’ermita ha sofert diverses modificacions, cosa que dificulta el poder identificar els elements constructius de la primitiva església.

Visitada la ermita tornem al camí. Al poc trobem una barraca de vinya o casot que és una construcció rural obrada en pedra seca que tenia diferents usos, com ara servir d’aixopluc, per guardar-hi eines o alberg de bestiar, entre altres. Seguim caminant i deixem el camí principal per endinsar-nos dins un bosc per un corriol que davalla ràpidament fins a Can Flequer.

A Can Flequer, ens trobem amb l’episodi dels caçadors…estudiem amb el mapa del GPS les alternatives i decidim seguir la pista principal fins el torrent del Flequer ha on es troben primer les tines del camí del Flequer i travessant el torrent del Flequer, les tines d’en Ricardo, aquestes tines estaven sobre el track de tornada, així dons decidim pujar al puig Gili des d’aquí i tornar a baixar per el mateix camí.

El camí es ample i va pujant amb certa alegria fins que el deixem per entrar a un corriol que tenim a la nostra esquerra i que s’enfila de valent guanyant alçada ràpidament fins al collet del Puig Gili. Aquí desemboquem a una pista ampla, davant nostre tenim el corriol que ens durà al cim, però avants hem de visitar les Balmes Roges i les seves tines.

Tirem avall per el camí fins la primera bifurcació que trobem a la nostra esquerra (fita de pedres), el camí va paral·lel al que hem portat fins ara, però a una cota més baixa, el seguim fins arribar a les Tines i les Balmes Roges.

Aquestes tines es troben a ponent del Puig Gili, a 486 m d’altitud, i com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós. En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes (Tap de fusta, amb què es tapava el forat per on es buidava la tina) encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.

A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a corral per al bestiar, però la tina i la premsa indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca

La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer. Tornem sobre els nostres passos fins el collet del Puig Gili i ara si, fem l’últim esforç per coronar el cim que es troba a 623 metres, sostre de la sortida d’avui. Fetes les fotos de rigor, tornem, també, sobre els nostres passos i amb molt de compta perquè el desnivell és considerable, fins les tines d’en Ricardo, que anteriorment havíem visitat.

Ens trobem dins la ruta de les tines de la Vall del Flequer, pròpiament dit…

Entre els segles XVIII i XIX, durant l’època d’esplendor de la vinya catalana, a causa de l’exportació a les colònies d’Amèrica i l’epidèmia de la fil·loxera a França, l’indret estava totalment plantat de vinyes. Avui els boscos han substituït a les vinyes però les tines, feixes i barraques que s’hi conserven, ens permeten imaginar com s’hi devia viure fa 150 anys, quan el tràfec en temps de verema no tenia res a veure amb la tranquil·litat que avui s’hi respira. A les zones vinícoles, les tines estaven integrades als masos que s’aixecaven al voltant de les vinyes. Al Bages però, les vinyes de la riera de Nespres i el torrent del Flequer, quedaven lluny dels masos i es va haver de buscar una solució per evitar els riscos i els costos que suposava transportar el raïm. Van optar per construir les tines a les pròpies vinyes, una solució única al món que va permetre aprofitar les zones agrícoles de més difícil accés i produir grans quantitats de vi de molt bona qualitat a un preu competitiu. Al segle XIX el Bages era la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya plantades i més producció de vi. A la zona de Mura, Talamanca i Rocafort, els tres pobles anomenats de mala mort pel seu aïllament, s’hi ha localitzat un centenar de tines a peu de vinya. Les tines acostumen a ser cilíndriques, construïdes amb pedra i morter de calç i revestides de rajoles de ceràmica. La seva capacitat oscil·la entre els 5.000 i els 31.000 l.

Ja hem visitat les tines del camí del Flequer, les d’en Ricardo i les Balmes Roges i com he dit anteriorment, hem tornat a les tines d’en Ricardo i ara toca visitar les tines de l’Escudelleta, les quatre tines, un dipòsit de vinya, les magnífiques tines del Tosques i una altra barraca de pedra, abans de tancar el cercle al aparcament dels vehicles.

Sortim del Pont de Vilomara per anar a la Ctra. de Sant Benet, a St. Fruitós de Bages, al restaurant Braseria Marc, ha on ens espera un dinar amb bona companyonia i aprofitem que tenim el Pont Vell de Navarcles a tocar, per visita’l i fer-nos la última foto de grup del dia, donant per finalitzada aquesta interesant i cultural sortida…fins la propera.

Desnivell acumulat: 1214 metres
Alçada mínima – màxima: 224 metres –614 metres
Distància aproximada: 13.58 quilometres
Ruta circular: si
Data de la sortida: 19/12/2015

Galeria d’imatges


Anar a les fotos

Localització

Track

Tagged: , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *